Arxiu mensual: octubre de 2017

Abraçades

Sortint de l’hospital el metge em dona diverses recomanacions per no estressar els meus neutròfils com ara una higiene curosa, no menjar peix cru i evitar petons o abraçades efusives. Si ho arriba a saber el pobre…

El dia 1 al vespre els sentiments afloraven com un volcà en erupció. Hi havia qui portava tantes hores de tensió guardant un col·legi electoral que sentia com a pròpies les patacades de la Guàrdia Civil i la Nacional. Les abraçades eren inevitables. Amb altres ens creuàvem mirades de complicitat molt més contagioses, segur, i derivàvem l’abraçada per més tard. Moltíssima gent va assumir responsabilitats que no li tocaven simplement per demostrar que la democràcia i la llibertat s’exerceix, com les abraçades, que no ens les poden prohibir ni a destralades. Alguns només van vèncer la por de sortir i votar. Només? Fou una victòria heroica a l’alçada dels que van portar les urnes. Abraçades tendres, llàgrimes i molt sentiment. Altres eren de pura sorpresa, de mutu reconeixement espontani entre qui ens sabíem còmplices, abraçades sorolloses amb promesa de conversa posterior. Però totes eren apassionades. La nit del dia 1 passarà a la història. Les abraçades en són la rúbrica.

I va arribar el dia 2. Creixia la por pel dia 3. Qualsevol malparit ho podia engegar tot a norris per una pedrada o un contenidor cremant. On s’és vist una vaga general sense contenidors cremant? Ja al matí de la Vaga General una manifestació inaudita va portar Cerdanyola a l’estació i cap a Barcelona. Semblava que no quedaria gent mobilitzada per la de la tarda. Incrèdul! La de la tarda la doblava i passejava l’orgull del triomf net per les avingudes grans de Cerdanyola com mai havia vist. En tres dies tres gernacions i ni un vidre trencat. Inaudit! Està passant! I un cop més, les abraçades. No n’hi ha prou amb encaixades o amb petons, abraçades! Algunes violentes, altres forçudes i la majoria emocionades, potser aprofitant l’encaix dels cossos per amagar una llàgrima. Com si necessitéssim igualar les càrregues elèctriques, amb el contacte físic igualàvem les tensions. Estan passant coses impossibles i les estem fent entre tots. No és hora d’una encaixada amb ma de peix.

El calendari, però segueix caient, pesi a qui pesi. Dijous al ple uns centenars de persones, molts, es queixaven de la baixada de bandera (improvisada i estèril, com tantes altres coses que fa aquest govern municipal) i l’usaven d’excusa per cridar visques a Espanya i esverar-se. Molta bandera però ningú s’abraçava.

Dissabte una manifestació per la concòrdia i el diàleg vesteix el color blanc, el de la rendició. Són molts també, com els crits. On s’és vist el diàleg a crits? Algú ho intenta dir i ha de sortir escortat pels Mossos. Faran falta moltes abraçades per portar a la taula de negociació qui crida fins a quedar-se sord.

Mentre escric això autobusos de mig Espanya venen a Barcelona per manifestar-se demà convocats pel feixisme latent. Els rebran amb abraçades? O amb salutacions marcials, potser romanes? Tant se val quants siguin, seran massa. No venen a abraçar-nos i demanar-nos, com a germans que fa temps que no es veuen, perquè volem marxar? No busquen estrènyer-nos fort i sentir-nos per dintre per entendre’ns el fons del cor, no. Si ens troben al carrer no ens abraçaran, cridaran “a por ellos”. Curiós que tant d’odi pretengui generar sentiment d’adhesió. Ni ho entenc ni ho pretenc.

Però tant se val. Tot va bé. De què si no tantes empreses grans mouen la seu social a Espanya, o als altres Països Catalans? Si no serem independents, perquè prendre’s la molèstia? Estem guanyant en tots els fronts d’una guerra sense trets, l’ètic i l’estètic. Que tenim por? No et fot! És clar que tenim por, i això també ens ho diem abraçant-nos, més fort si cal. Qui no té por és un temerari. Valents som els que conscients dels riscos els abordem amb rigor i responsabilitat per guanyar la dignitat del que decideix el seu destí. I no ho fem per una proclama o una promesa, ho fem de bracet dels que no pensen com nosaltres per obrir les portes d’un demà on hi càpiga tothom, on discrepar no sigui mal vist, on votar sigui normal i on ser honorable no destaqui.

Ningú sap com continuarà la història ni si estem fent la revolució. A mi, personalment, tant se me’n foten els terminis. Si dimarts una DUI o dimecres la detenció del President. Estem guanyant per què la gent ja hem fet un pas endavant. Ens poden prohibir, condemnar i colpejar, però no ens convenceran. Això és el que ens dèiem aquests dies amb les abraçades. Ens foníem els uns amb els altres per demostrar-nos que som un tot i que ja no ens poden humiliar més. Estem fent una gesta històrica, un pas més enllà del previsible, i l’estem fent entre tots. Guanyarem? Aquesta vegada hem canviat trets per abraçades, i això no ho poden dir gaire generacions.

I si, guanyarem. Ho tenim a tocar.